Atemptat a Barcelona, avui.

Avui he fet el camí més llarg i trist per arribar a casa.
No se si podre definir d'una manera clara tot el que he sentit.
Tristor, por, angoixa, solitud, rabia, llàstima, incertesa...
Tot i fer el camí tota sola m'he sentit acompanyada per les tres persones més importants de la meva vida, encara que m'hagues agradat tenirles més a prop.
Es en aquests moments quan et fas conscient de qui i com es important per a tu la gent més propera, es un gran exercici per comprobar les teves debilitats, pors e inquietuts...una manera de vegades molt dura d'adonarte per a quines persones ets important i descobrir amb sorpresa a qui no esperabas i esperar sense resposta a molts en qui contabas.
Sigui com sigui ha estat una tarda molt dura, plena de inquietuts i sorpreses, tant en positiu com en negatiu. Tot un aprenentatge.
De tot, em quedo amb les tres persones que viuen al meu cor, que millor o pitjor, d'una manera o un altre , com han pogut i sabut, han estat.
Espero no tornar a viure res semblant i desitjo de tot cor que ningu ho tingui que tornar a viure.
Vull un mon lliure capaç de conviure amb aquesta llibertat.
NO MÉS TARDES DE HORROR COM AQUESTA, MAI MÉS !!!