viernes, 21 de diciembre de 2012

Hivern al Cor.

Ja arribar l'hivern amb tots els seus colors, olors i sensacions...

Colors de postal amb el blanc de la neu sobre arbres , teulades i carrers....Marrons formats per les catifes de fulles que adornen les nostres places..Grissos, blans, vermells, taronjes, que es convinen en el nostre cel ,creant un pasatge unic cada dia.

Olors......ai!!!!   Olors!!!!!
No sóc capaç de separar les olors de les sensacions " suposo que per aixo es el sentit mes primitiu".
Olor a llenya cremant a la llar de foc, al caliu d'estar a prop de qui estimes, necessitat d'abraçar, d'estimar i ser estimat, de sentirte "a casa", de recolliment, de mel·lalgia.  Records vora l'estufa, tu asseguda fent mitja i jo t'ajudava a triar els colors per la nova bufanda o m'aseia a la teva falda mentres veiem la novel·la de la tarda.

Olor a escudella per tota la casa....I el teu record i la teva presencia en tots els preparatius. Pero hi ha un moment en aquest proces, que es magic, unic, em transporta cada vegada, es com si tot s'atures i nomes estesim tu i jo. Es quan faig "la pilota pel caldo", seguint fil per randa totes les pases que em vas ensenyar i recordant cada paraula i moviment....Primer es possa la carn picada, li afegim un ou i una mica de sal, (ja saps que jo no puc pendre de sal), despres tallem all i julivert ben petitet i ho barreixem tot. Ara agafem un crusto de pa dur i l'anem buidant de dins cap en fora amb un ganivet, posem un ratjoli de llet perque quedi mes melosa i tornem a barreixar. Ja podem donar-li forma i quan la tenim el mig del plat espolsem farina a les dues bandes i amb molta cura i decisio li anem donant voltes fins que queda perfecte per tirar-la a l'olla.
Sobre tot no t'oblidis de possar un cullarot de caldo al plat per recollir tota la carn i la farina que hi han quedat, aixo et fara el caldo mes blanc.

" Doncs, despres de tants anys, aquest continua sent el nostre moment"

I ara em pregunto: Quin sera el moment  compartit que recordin de mi les meves filles?
Sigui el que sigui, desitjo que els hi doni la mateixa sensacio d'estimacio, il·lusio i anyorança que sento jo.



Gracies Mare, per tants moments compartits!!!
Ara em quedem les meves filles per continuar construint records que quedin en elles per sempre, com tu es quedat en mi.

sábado, 8 de diciembre de 2012

Retrato


El fotógrafo llego aquella mañana al colegio dispuesto a capturar tras el objetivo de su cámara imágenes de cientos de niños sonrientes.

Como podéis ver aquí no lo consiguió. Aun así la foto llego a su destino para felicitar la navidad a toda la familia.

Me pregunto si alguien se paro alguna vez a observarla detenidamente y si lo hizo si fue capaz de percibir lo mismo que yo.

“ Han pasado ya mas de 30 años y ni la distancia ni el tiempo, pueden hacerme ver una sonrisa”


La mirada de ella es triste y a la vez amplia, con fuerza y una inmensa curiosidad por descubrir. Sus labios intentan esbozar una sonrisa que en el ultimo momento se difumina quedando flotando en el aire.

Sus facciones son limpias, puras. Podríamos decir “hermosas”, aunque ella no se siente así . Su cabello mal cuidado y su ropa prestada, que no soporta, la delatan y no puede disimular ante la cámara.

La mirada de él no es tan solo triste, si no que refleja una baja auto estima detrás de esos cristales que le impusieron para siempre sin preguntarle.

Sus labios carnosos están unidos sin la menor intención de sonreir.Su cara redonda no muestra expresión ante la cámara, no le interesa, ni le gusta nada ser fotografiado. Ni tan solo se ha molestado en peinarse o tal vez esperaba que alguien lo hiciera.

Sea como sea, los dos posaron aquel día ante la cámara.

“Hoy siguen posando juntos ante la vida”