viernes, 21 de diciembre de 2012

Hivern al Cor.

Ja arribar l'hivern amb tots els seus colors, olors i sensacions...

Colors de postal amb el blanc de la neu sobre arbres , teulades i carrers....Marrons formats per les catifes de fulles que adornen les nostres places..Grissos, blans, vermells, taronjes, que es convinen en el nostre cel ,creant un pasatge unic cada dia.

Olors......ai!!!!   Olors!!!!!
No sóc capaç de separar les olors de les sensacions " suposo que per aixo es el sentit mes primitiu".
Olor a llenya cremant a la llar de foc, al caliu d'estar a prop de qui estimes, necessitat d'abraçar, d'estimar i ser estimat, de sentirte "a casa", de recolliment, de mel·lalgia.  Records vora l'estufa, tu asseguda fent mitja i jo t'ajudava a triar els colors per la nova bufanda o m'aseia a la teva falda mentres veiem la novel·la de la tarda.

Olor a escudella per tota la casa....I el teu record i la teva presencia en tots els preparatius. Pero hi ha un moment en aquest proces, que es magic, unic, em transporta cada vegada, es com si tot s'atures i nomes estesim tu i jo. Es quan faig "la pilota pel caldo", seguint fil per randa totes les pases que em vas ensenyar i recordant cada paraula i moviment....Primer es possa la carn picada, li afegim un ou i una mica de sal, (ja saps que jo no puc pendre de sal), despres tallem all i julivert ben petitet i ho barreixem tot. Ara agafem un crusto de pa dur i l'anem buidant de dins cap en fora amb un ganivet, posem un ratjoli de llet perque quedi mes melosa i tornem a barreixar. Ja podem donar-li forma i quan la tenim el mig del plat espolsem farina a les dues bandes i amb molta cura i decisio li anem donant voltes fins que queda perfecte per tirar-la a l'olla.
Sobre tot no t'oblidis de possar un cullarot de caldo al plat per recollir tota la carn i la farina que hi han quedat, aixo et fara el caldo mes blanc.

" Doncs, despres de tants anys, aquest continua sent el nostre moment"

I ara em pregunto: Quin sera el moment  compartit que recordin de mi les meves filles?
Sigui el que sigui, desitjo que els hi doni la mateixa sensacio d'estimacio, il·lusio i anyorança que sento jo.



Gracies Mare, per tants moments compartits!!!
Ara em quedem les meves filles per continuar construint records que quedin en elles per sempre, com tu es quedat en mi.

sábado, 8 de diciembre de 2012

Retrato


El fotógrafo llego aquella mañana al colegio dispuesto a capturar tras el objetivo de su cámara imágenes de cientos de niños sonrientes.

Como podéis ver aquí no lo consiguió. Aun así la foto llego a su destino para felicitar la navidad a toda la familia.

Me pregunto si alguien se paro alguna vez a observarla detenidamente y si lo hizo si fue capaz de percibir lo mismo que yo.

“ Han pasado ya mas de 30 años y ni la distancia ni el tiempo, pueden hacerme ver una sonrisa”


La mirada de ella es triste y a la vez amplia, con fuerza y una inmensa curiosidad por descubrir. Sus labios intentan esbozar una sonrisa que en el ultimo momento se difumina quedando flotando en el aire.

Sus facciones son limpias, puras. Podríamos decir “hermosas”, aunque ella no se siente así . Su cabello mal cuidado y su ropa prestada, que no soporta, la delatan y no puede disimular ante la cámara.

La mirada de él no es tan solo triste, si no que refleja una baja auto estima detrás de esos cristales que le impusieron para siempre sin preguntarle.

Sus labios carnosos están unidos sin la menor intención de sonreir.Su cara redonda no muestra expresión ante la cámara, no le interesa, ni le gusta nada ser fotografiado. Ni tan solo se ha molestado en peinarse o tal vez esperaba que alguien lo hiciera.

Sea como sea, los dos posaron aquel día ante la cámara.

“Hoy siguen posando juntos ante la vida”

domingo, 25 de noviembre de 2012

Tranparencia.

Sabes donde estoy, yo se donde estas...
Yo estoy bien, mis hijas tambien...
Gracias por lo bueno vivido y por lo malo que me enseño a aprender y sobre todo por dejarnos vivir nuestra propia vida.
Te deseo lo mejor, de corazon, aunque se que lo mejor lo tengo "yo".

lunes, 27 de agosto de 2012

Mel·lalgia..

Volvemos a llegar al final de agosto y al final del verano y como cada año (este mas,si cabe) añoro .... no se muy bien el que?
El olor a libros nuevos, a libretas, lapiceros, gomas de borrar....el olor a escuela, a reencuentros deseados, a volver a empezar y aprender.........o tal vez, no vaya tan atras.....Quizas es mas el sentir cerca a mis hijas de nuevo, el poder peinarlas con aquellas trenzas que seguro no les gustaban pero que a mi me encantaba poder sentir su pelo y peinarlo con cariño,  pensar en un nuevo curso ,un nuevo año que sin darme cuenta fueron pasando muy  y muy rapido......ya que hace muchos , muchos años que no las peino, ni acaricio, ni compro libros, ni escojemos juntas las actividades del curso.....Hace ya mucho tiempo que no siento aquellos nervios del primer dia del cole, no se si el mio o el de ellas....el mio volvere a sentirlo este año, supongo que por eso he vuelto a estudiar, pero el de ellas va a ser mas dificil...tan solo me queda aceptar de una vez que han crecido .......y yo tambien.....

OS QUIERO!

domingo, 6 de mayo de 2012

Per a tu......Mare







Som-hi!

Penso que avui és el dia!

El teu dia!

El meu dia!

El de totes les dones que son, han sigut o volen ser mares i les que no perquè tenen una mare a qui agrair que son aquí.

Avui em sento preparada a obrir el meu cor de bat a bat i poder dir-te així tot allò que mai no vaig ser capaç de agrair-te, potser per por, per immaduresa, per no saber o simplement perquè mai em vaig parar a pensar que tenia alguna cosa a agrair-te ja que tan sols sabia parar-me en els retrets.

Però per fi, avui m’he parat a buscar els nostres moments compartits i n’he fet una llista:

1-Trobar-me els regals dels Reis, just desprès de la cabalgata(encara avui, no se com ho vas fer).

2-Celebrar el dia de La Palma amb vestits nous i fotos, tots molt guapos, cosa que jo vaig continuar fent durant molts anys.

3-Fer un berenar amb xocolata desfeta.

4-Anar al Zoo i donar de menjar als animals encara que no estigues permet.

5-Menjar pollastre a l’ast , els diumenges.

6-Anar a la platja tot el dia amb el pollastre rostit, els ous durs i la síndria de postra.

7-Recordo els dissabtes a la nit quan d’amagat del meu germà petit em deixaves veure en Kojak amb tu(això em feia sentir gran).

8-Anar a la piscina tots junts.

8-Les tardes d’hivern amb el cap a la teva falda mentre tu feies mitja.

9-Anar per primer cop a un Hotel Balneari i gaudir-ne molt del moment i la companyia.

10-Tindra un bikini nou el dia del meu sant.

11-Unes sandàlies vermelles amb taló d’agulla que em feien sentir molt gran.



Volia ser gran! ! !......I ara no se el que donaria per tornar a ser petita i poder tornar a gaudir de la teva veu, la teva companyia, les teves caricies....M'agradava tant quan em pentinavas i acaronavas els cabells.



I ara ja que n’estic posada voldria demanar-te perdó per tot allò que penso et pogués fer mal:

-Per cridar

-Per marxar

-Per no mirar

-Per no escoltar

-Per no saber entendre

-Per no saber perdonar

-Per no saber agrair......i sobre tot....

 per no saber tornar mai més, fins i tot quan ja no hi ets.

També he sabut veure tot el que m’has ensenyat:

-A estimar.

-La importància de 1peto, d’una abraçada

-A donar

-A escoltar

-A cuidar de mi mateixa i dels altres

.A poder valer-me tota sola

-A intentar no dependre de ningú

-A viure la vida tal com tu la vols sense importar-te el que pensin els altres.



Després de tants anys crec que et mereixes això i molt més que ja no et podré donar mai, tan sols espero que t’arribi d’alguna manera i que encara que ja no hi ets ens serveixi per estar millor per sempre més..............T’ESTIMO!!!!!!!!

T’ESTIMAVA ABANS I ET CONTINUARE ESTIMANT MENTRE EM QUEDIR ALÈ......



-

domingo, 12 de febrero de 2012

Mis palabras.

Cuan importante en mi vida, han sido son y serán "las palabras", tanto habladas como escritas.
De muy pequeña tan solo obsevaba, sentía y aprendía, para así poder luego expresar con mi voz...Mas tarde con la escritura aprendí a perpetuar "las palabras".............
En mi adolescencia tan solo las dejaba salir de una manera espontánea, sin pensarlas demasiado, pero siempre sintiéndolas, fue aquí donde empecé a guardarlas, para después releerlas y recordar, era mas fácil así "solo para mi", ya que a veces me costaba mucho expresarme con calma con mi voz, en seguida podía subir demasiado el tono y hacerlo mal sonante..............
Con los años aprendí a controlar mis "palabras", emociones, para poder exponerlas de una manera mas clara, con argumentos, sin gritos............y también escribiendo de forma mas pausada, pero mas dura y real.
Hace ya algún tiempo que noto que ya no me quedan "palabras", ni argumentos,ni manera de entender,es por eso que cada vez me cuesta mas escribir y ya me esta empezando a costar hablar........y eso no me gusta..................
No se por que , pero necesito expresarme de esta manera tan privilegiada que tenemos "la palabra", pero me resulta muy difícil cuando no me siento escuchada, o simplemente sueno a discurso sin ningún interés,( eso es oír, no escuchar).
Tengo que esforzarme cada día mas para expresarme, aun así seguiré intentándolo, tan solo espero que no os suene a discurso.


"" LAS PALABRAS SON COMO RÍOS QUE FLUYEN A TRAVÉS DE TU CUERPO"

domingo, 15 de enero de 2012

Observando la vida.

Diumenge a la tarda de un mes d'abril.

La llum del sol es aclaparadora, tant es així. que no he pogut resisstir-me a la seva crida.

Una tarda de diumenge més, sense plans, sense objectius, sense canvis en mi mateixa.

Però amb un fotimer de canvis al meu voltant, tan aclaparadors com la llum que m'espera allà fora.

Ja sóc al carrer, arribo fins a la platja, per gaudir encara més, si cap, de l'escalfor del sol, l'olor a mar i una barreixa molt especial de sons. Les onades venen i van deixen entre mig un silenci, per poder escoltar les histories del voltant, cadascuna singular per si mateixa.

Les veus amb mès forÇa son les dels nens cridan l'atenció dels pares, perqué vegin que valents son al mullarse els peus o gaudin de la sorra fent mil i una construccions