Quan era petita vivia en un carrer estret, molt estret,curt, fosc, humit i al mateix temps ple de vida i moviment.
El carrer es partia en dos, la part de baix, amb més anar i venir d'homes i dones, molts bars i poques tendes. Que recordi una granja, una bodega i al final de tot, a la placeta, quan el carrer s'obria a la llum del dia, els gronxadors on passava alguna tarda jugant, al voltant de la placeta: una perfumeria, una perruqueria.............. i no recordo gaire més........... ¡ bé, si!..... també estava el restaurant de pollastres al'ast on anàvem molts diumenges a dinar.
Aquesta era la part fosca del carrer, la que per recomanació dels adults tenia que evitar passar-hi(tot i que jo feia cas omís)
Jo era una privilegiada, ja que, vivia a la part alta , la familiar, comercial, tranquil·la i on realment passava la estona.
Sortia de casa i gairebé el noranta per cent de les vegades anava amunt, cap a la part permesa pels adults,(encara que repeteixo, jo això no ho acabava d'entendre)
¡ però, be !
¡ tirem amunt!
¡no!
Abans sortim de casa i cap a la dreta, just al costat teníem un forn industrial, encarregat de subministrar pastes a tot el barri,recordo l'oloreta que es sentia a la nit, era tan dolça que no podíem estar-nos de baixar corrent a comprar ensaïmades a plena matinada.
Una mica més avall, a la cantonada teníem la farmàcia del sr. Juanito, el que no li tenia gaire estima, ja que era l'encarregat de posar-me totes les injeccions que em receptava el metge, que en aquells temps eren moltes.
La farmàcia tenia dues portes, que donaven a carrers diferents.
¡Ara,si!
¡Tirem amunt !
Just surtint de casa a la mateixa finca a mà esquerra, trobàvem la granja de la Dolores, on recordo haver comprat nata fresca a granel, mantega també a pes i com no! pastes diverses per esmorzar i berenar.
Continuem pujant per la mateixa vorera i trobem la polleria de la qual no recordo massa, tan sols que al principi despatxava una dona molt gran i finalment ja la regentaven els propis amos.
Al davant mateix estava la drogueria del Siscu, el més significatiu d'aquell comerç el seu terra irregular que tenies que anar esquivant fins arribar al taulell on eres atés molt amablement pel Siscu, un personatge tan peculiar com el seu local.
Una mica més amunt al nº 8 vivia la meva millor amiga i allà tenia parada obligada un dia si i un altre també.
Continuem caminant per trobar-nos amb una bodega on podies comprar tot tipus de begudes embotellades i a granel, al costat de la bodega un colmado amb tota mena de queviures i al costat una lampisteria.
A dalt de tot, quan es començava a intuir la llum i el soroll del carrer Hospital, podíem gaudir del lloc més emblemàtic del meu carrer: " la cistellera". Un lloc ple de cadires amb el seient de palla que portaven per arreglar, cadires de totes les formes i mides, grans, petites, tamborets, balancins i cistells de palla, molts cistells de palla. Dues dones grans que sempre estaven xerrant amb alguna veïna, això si sense deixar de treballar, amb els seus davantals sempre de colors foscos. No tenien porta que pogués posar cap obstacle a la clientela o a qualsevol que volgués xerrar una estona de coses del barri.
Arribem a la cantonada i tornem a baixar per l'altre vorera fins el Siscu.
Passem pel bar "los picantes", no tinc massa a dir, un bar com tants altres.. ¡ah, si ! teníem telèfon que posàvem a disposició del que pagués la tarifa corresponent per fer-ne ús.
Més avall van obrir una tenda que era l’atracció de tots els nens del barri.
Un "Sex- shop ", les portes eren fosques i sempre estaven tancades, encara que sabíem que no teníem que entrar no érem capaços de estar-nos de espitjar la porta i sortir corrent sense veure res.
Abans d'arribar al Siscu passem per un bar una mica més fosc que " los picantes" al costat una perruqueria que sempre estava plena on la meva mare era clienta i jo també, em van pentinar el dia de la meva 1ª comunió.
Com podeu veure al meu carrer tenia de tot, ¡ doncs, ja no! i la qüestió es que la part de dalt està intacta, no han tirat res com han fet amb bona part del raval ( per netejar-lo, deien ). No cal tirar les coses avall per netejar-les o destruir-les, aquí en teniu la prova, " el meu carrer " no existeix, i no l'han tirat.
Penso que l'important no són els llocs, les cases, els carrers o els locals sinó les persones que els hi donen vida dia rere dia i que són allà per lluitar i gaudir del seu barri.
Mai havia pensat que diria això:
Enyoro " el meu carrer"
