Avui em pregunto un any més...
Quan va acabar la màgia?
Tot em costa i em fa sentir lluny, insegura i fora d'aquesta realitat que ens toca viure.
Els de prop els sento lluny i no m'agrada i els de lluny els sento a prop i em porten calma, amb ells es mes facil...suposo que no necesitem tanta implicacio i tot ens va be...
Sento que mai estare a la altura, quan despres d'una conversa que em fa mal, nomes puc callar i escoltar...
Quan reconec que no coneixo als que tinc mes a prop i no puc entendre la seva manera de fer i callo i em fa mal una vegada mes...
Que aquest mon s'ha tornat boig, que pensem que podem controlar tot, posant cameres als nostres fills, mascotes i electrodomestics...a les nostres cases buides i a les persones que estimem...
Alarmes per aixecarnos, per cuinar, per treballar, pels aniversaris, per vigilar el cotxe, la casa o a la veina....
Tot controlat, fins que arribar un puto virus i tot es desmorona encara mes....
Pasem a ser numeros, estadistiques, de morts, d'ingresats, de risc, per edat, condició, pais....tan sols numeros.
No controlem res mes que els uns als altres...
La vida es risc que em d'asumir i confiar.
Jo no puc viure anclada en la desconfiança, la por i el judici gratuit dels altres...
Necesito petites coses que m'omplin el Cor i sentir que has pensat en mi i en fer-me feliç, aquest es el millor regal...
Moments i temps per compartir, aquest es el meu desig...
Vida per veure com creixes i escoltar el teu somriure cada dia ,sentirte a prop per molt lluny que puguis estar...
Carta als reis 2020 👸🤴🤶
