Un día mes sento aquest nus al pit...
La dificultat per respirar...
Les ganes de plorar..
La por...
La inseguretat...
La vulnerabilitat de tornar a ser una nena petita...amb dret a plorar, a jugar, a riure, a ser feliç... Però de sobte, ja no toca riure....sense mes.... Tan sols es aixi.
La incapacitat de no poder tornar enrere... A riure, jugar,cantar....
Per que?
Sense motiu ni rao aparent.
Fragilitat de no ser capaç d'acceptar la nova situacio. No poder deixar de donar-li voltes i mes voltes...
Voldria no angoixarme i esperar que tot torni al seu lloc, acompanyarte, fer-te costar, abraçarte, estimarte encara mes, si cap...
Pero no trobo la manera.
Per poder ajudar, han de deixar-se ajudar...
Tan sols estic aquí, de la millor manera que ser...pel que necesitis, plorar, cridar, parlar,estimar,escoltar...
No ho oblidis mai.
Tot el queda a dins fa mes mal..
"Que el dolor cuando es por dentro es mas fuerte"
